un, dos, un, dos, tres, quatre....

Ahir vaig sopar de gratis.
I us preguntareu quina relació té el títol d'aquest post amb la primera frase. Podrien ser els plats que vaig menjar, o el número de persones amb qui vaig sopar... Podria, però no.

El número de plats que em vaig menjar ahir van ser 6, i les persones que estaven sopant amb mi... una setantena.

Ahir va començar el 15è Festival de Jazz de Banyoles i, com és tradició des de fa tres anys, els protagonistes de la nit van ser el Jazz i la Cuina.
El 3r Jazztronòmic començava amb força.
Per a els que no ho coneixeu, dir-vos que l'espectacle consisteix en barrejar la cuina amb la música. Els músics interpreten el menjar, i els cuiners cuinen la música.

El concert començava amb un "xupito" de Pescaíto frito acompanyat d'un fort "pull-up" musical per part de la banda, que descrivia la sensació àcida que et produïa la beguda.
Els Natxos i els Tacos van acabar d'acompanyar els aperitius, regats amb un tema de jazz modern que seduïa les orelles.

Tot seguit, els músics van interpretar un "pupurri" de temes mítics del jazz. Aquells temes que tothom ha sentit però que ningú sap com es diuen, descrivien la barreja de textures, gustos i colors del Gaspatxo (sense trinxar) que ens havien portat els cuiners.

El segon plat era un ou ferrat barrejat amb tacs petits de patates fregides. La música va acompanyar també aquella Truita de patates modernitzada.

El plat fort va arribar després que els músics ens delectessin les orelles amb una curta però intensa interpretació de la Sonata de les cassoles amb forquilla menor. El túrmix i la torradora van tenir un paper destacat en aquesta peça.
El Cap i Pota amb cigrons va ser, per a mi, el més difícil de pair. Això no vol dir però, que no fos bo.

Per acabar, un tema fresc i enèrgic va acompanyar el mojito de postres. Un Mojito gens corrent, ja que a mi em va semblar que era més aviat una coca de llimona amanida amb els diferents ingredients.

Tot plegat regat amb un Cava Mont-Ferrant Brut Rose que estava boníssim.

Era la primera vegada que podia anar al Jazztronòmic i és una cosa recomano a qualsevol que li agradi una mica el bon menjar i la bona música.

Tot plegat va anar a càrrec de la bona gent de El Ginjoler i del grup Seitons Tuff.

Ja us aniré penjant la programació del festival.
Ja sé que sou molt pocs que em llegiu, però potser algú s'animarà a venir.

Apa Salut i bona cuina!

Girona es polinitza

Aquest matí m'he aixecat amb una humida sensació. I no és que m'hagi pixat al llit, no. Era la nit de pluja que es convertia en un matí plujós i seguia amb una tarda més havia aigualida.

He agafat el cotxe amb el ferm convenciment que la cosa amainaria un xic i podria fer una visita més o menys decent al "Temps de Flors" de Girona. Per sort, el senyor que s'encarrega de l'aixeta m'ha sentit hi ha tancat una mica la clau de pas. La meva arribada a Girona ha sigut seca. Tot i això després d'emplenar-nos la panxa a la Terra (i el Sol, i la Lluna...), ha començat a ploure.
Un plogim no molt intents, però d'aquell que toca la moral.

Ens hem omplert de valor i hem sortit a patajar-nos tots els carrers del barri vell en busca de creacions floralment artístiques.

Ha estat bé. Molta caminada, bastant gent, i molts paraigües.
S'ha de dir però, que m'ha decebut una mica. Fa dos anys l'exposició va ser molt millor. La majoria d'instal·lacions em van sorprendre, cosa que aquest any ha costat moltíssim.

Esperem que l'any que ve em sorprengui un xic més, o que jo estigui una mica més receptiu. XD

Salut!

S'acaba el món

Sí, s'acaba el món, concretament l'any 2013. O com a mínim això diu el llibre La Profecia 2013.

Ara mateix començo la meva primera crítica literària que, segurament, serà bastant dolenta, però tot és començar.

La Profecia 2013 és la continuació de El Quart Reich, també de Francesc Miralles. El Quart Reich va ser un dels Best-Cellers del Sant Jordi de l'any passat, cosa que no li ha passat al seu predecessor.

La Profecia 2013 és la història d'un periodista nord-americà, afincat a Montserrat, que rep l'encàrrec d'investigar el misteriós robatori d'unes cartes que, en principi, prediuen la fi del món a l'inici de l'any 2013. El reclam més important és que bona part de la història passa a Girona.

Un cop acabat el llibre no m'ha quedat gaire bon regust. La novel·la no és dolenta, però trobo que és bastant previsible i plana. Al protagonista li passen moltes coses, però no hi ha massa res que et cridi accesivament l'atenció. A vegades em trobava llegint per llegir, per acabar el llibre, perquè no hi havia més al·licient ja que la història no donava per més.

Tot i això és una novel·la entretinguda i de fàcil lectura, que recomano a tothom qui no es vulgui estressar llegint grans obres de la literatura.

Salut!

Nota: Tampoc em feu molt de cas he? XD

Agafa el ciment, i a fer pasta!

Aprofito un petit descans dins aquesta tarda intensa de treball a la biblioteca (riures generals del públic) per a mostrar a la societat el meu projecte de final de carrera.
Alguns podrien acusar-me d'ostentació o de xuleria per a fer aquest tipus d'escrit, però com que aquest és el meu bloc i això és una dictadura, escric el que em sembla. XD

El títol del meu projecte, de moment és: "Modelatge procedural d'edificis". Dit així, en fred, sembla un projecte ambiciós de llarga durada i immens pressupost. La veritat és que no ho és, però de feina en porta un xic.

Normalment, quan un vol crear qualsevol objecte en 3D, utilitza un programa destinat a aquest propòsit (3D Studio, Maya, AutoCat 3D...). Usant aquest programes de manera convencional, cal crear la geometria com aquell qui fa un dibuix, o una escultura. Pas a pas, ajuntant les parts, posant textures, colors, etc...
El modelatge procedural elimina aquesta última part, creant un sistema semiautomàtic per a crear la geometria. Així doncs, si un vol crear un edifici, no li serà necessari començar a fer finestres, portes i demés, sinó que en tindrà prou amb donar al programa un seguit de paràmetres.

En principi, la intenció és usar els Sistemes de Lindenmayer, altrament dits "L-Systems", per a generar automaticament aquests paràmetres.

L'objectiu final és obtenir un sistema que només necessiti un senzill fitxer XML per a crear qualsevol tipus d'edifici.

En fi, esperem que la cosa vagi bé i que surti tot com ha de sortir.

Ànims per a tots aquells que, com jo, esteu emmerdats amb el projecte!

Salut!

Reflexions de després d'una peli

Ara que he decidit aixecar-me de sofà, prenc entre les meves mans el teclat blanc del meu iBook (si si, sóc un maquero i en xulejo XD) i em disposo a reflexionar sobre la pel·lícula que m'ha ocupat mitja tarda.

El film en qüestió és: Nothing Hill.
Si, ho sé, no és la meravella més grossa del setè art, però mata la tarda del diumenge.

És interessant la manera que tenen els guionistes de Hollywood per plasmar en una cinta les relacions "idíl·liques" dels éssers humans.
Suposo que no us haureu sorprès que hagi posat "idíl·liques" entre cometes, ja que, qui més qui menys, ha estat ficat dins algun afer amorós i s'hi ha enganxat els dits.

Cada vegada és més habitual veure que les parelles cinematogràfiques, tot i les dificultats que passen durant el film, s'acaben trobant en un desanllaç perfecte i romàntic, i són feliços, i mengen aniços, i tota la mendanga.
Poc saben aquests personatges de la crua realitat de l'amor. Que si ara t'estimo, que si ara no, que si no estic bé amb tu, que si no passes per les portes... Ja m'agradaria a mi, i a tots els mortals, tenir un equip de guionistes que anés teixint una bella història d'amor.
Us ho imagineu? Fabulosos i romàntics encontres aparentment fortuïts, meravellosos petons sota la ténue llum d'una fanal, fer l'amor a càmera lenta i amb un quartet de violins interpretant no sé quina sonata de Chopin. Va home, va! Sexe perfecte?! I què més!

En fi, tothom sap que l'amor no és, ni molt menys, un camp de lliris. És més aviat un camp de roses. Si, si, roses, perquè per arribar a la flor t'has de barallar amb les espines. (que típica aquesta frase, però és igual).

De moment, seguirem mirant pel·lícules i imaginant-nos un món perfecte.

Salut!

Benaventurats aquells que expressen el que volen

La cosa funciona així: T'aixeques, tens quelcom a dir, ho dius i esperes les conseqüències. Abans tot això passava en un període de temps considerablement llarg. I moltes de les teves opinions no arribaven més enllà del que permetia el canal de difusió escollit. Ara és diferent. Tothom sap, i per tan no repetiré, el que la era dels microxips ha aportat a la comunicació. No cal ser periodista per escriure, i ser llegit per molta gent. No cal tenir un alt coneixement del medi per a difondre les teves opinions. ... No cal ser un Josep Cuní perquè la teva opinió interessi a algú.

Me n'alegro de tot això? Sí, perquè permet a un sapastre com jo expressar allò que vol.

Benvinguts :)